Dissabte passat 28 d’octubre es van complir 513 anys del naixement de Francesc de Borja en el Palau Ducal. En eixe mateix dia, aprofitarem l’ocasió de compartir una efemèride en les nostres xarxes socials sobre la problemàtica que va suposar la seua arribada al món. Una cosa gens menyspreable per a l’època, ja que els naixements solien ser bastant complicats i l’esperança de vida d’un nounat reduïda. Així i tot, en este article tractarem la figura de Francesc des d’un altre punt de vista i allunyat dels seus anys com a Duc de Gandia.
Hui dia tenim molta informació sobre un dels personatges més internacionals de la família, amb permís dels dos Papes Borja del segle XV. Parlem d’un home que va viure el Renaixement del Cinquecento i de les Arts, destre amb l’espasa i també lleuger amb la ploma (de la faceta de la qual parlarem en pròximes publicacions).
Sabem, per exemple, que l’ensenyament del jove Francesc va ser assumida, en part, pel seu avi i arquebisbe de Zaragoza Alonso d’Aragó. També va viure els successos que van tindre lloc en Gandia en 1521, quan Francesc va fugir de la ciutat el 21 de juliol amb la seua família davant la rebel·lió de les tropes agermanades, ocasionant saquejos en el mateix Palau Ducal.
Un any més tard seria enviat a Tordesillas on residia reclosa la legítima reina Joana I, sobrenomenada de manera desafortunada com “la Boja”. Va ser durant eixe període de temps quan Francesc va poder conèixer personalment a un altre dels seus familiars, l’emperador Carles V. Després d’esta trobada ràpida Francesc es convertiria en un home destacat en la Cort, sent cavallerís major de l’emperadriu Isabel de Portugal als 18 anys i marmessor testamentari de l’emperador.
Allí coneixerà a Elionor de Castro, dama d’honor portuguesa de l’emperadriu, i futura esposa de Francesc un any més tard. Celebrat l’acte conjugal, l’emperador va elevar la baronia de Llombai a marquesat com a regal de núpcies. El seu destí en la Cort quedaria lligat, francament, a la vida de l’emperadriu fins a la seua mort esdevinguda l’1 de maig de 1539.
Després d’allò, Francesc de Borja serviria de nou a l’emperador, allunyat de la Cort, com a virrei de Catalunya. Serà durant esta etapa quan coneix als primers jesuïtes i futurs companys del recentment creat orde religiosa en 1534 per Ignasi de Loyola.
Podríem dir que allò van ser els inicis, el germen, de la Companyia de Jesús. És curiós com molts dels visitants que rebem cada setmana procedents de Catalunya ens assenyalen, en més d’una ocasió, alguna dada històrica relacionada amb aquells primers jesuïtes o construccions paral·leles. És per això que, en este article, ens centrarem en la seua època com a jesuïta, més concretament com III Prepòsit de la Companyia de Jesús. Per a això, destacarem una de les imatges més conegudes del nostre protagonista, i enllaçar-ho amb una altra obra pictòrica que trobem en la Galeria Daurada del Palau Ducal de Gandia.
En primer terme, ens referim a l’obra del pintor granadí Alonso Cano, retratant a un Francesc de Borja en els seus últims anys de vida. És molt probable que esta pintura fora realitzada per a commemorar la seua beatificació, ja que casualment està datada en 1624. (Imatge 1)
L’obra en qüestió va estar durant molt de temps atribuïda al gran mestre del barroc espanyol Francesc de Zurbarán fins a 1810. En origen es trobava en la Capella del Noviciat de la Companyia de Jesús a Sevilla, on també hi ha un preciós retaule dedicat al Sant, però més tard durant la Desamortització va passar a formar part de les col·leccions del Museu de Belles arts de la mateixa ciutat. Clarament es poden apreciar recursos estilístics i compositius d’altres artistes sevillans com Martínez Montañés o el mateix Francesc Pacheco, sogre i mestre-pintor del gran Diego Rodríguez de Silva i Velázquez. És ací, on Alonso Cano recrea una pintura tenebrista amb sensació de clarobscurs cap a aquells elements que cobren realment protagonisme en el llenç: la calavera coronada i els tres capels cardenalicis rojos. Tots dos són atributs del sant, de manera que puguem identificar a San Francesc de Borja també com III Prepòsit de la Companyia de Jesús (1565-1572). A diferència de l’altra obra que analitzarem a continuació i conservem en el Palau Ducal de Gandia, l’artista granadí situa l’escena en un espai terrenal sense molts més elements que els precisos.
En canvi, l’obra situada en el Saló de la Glorificació de la Galeria Daurada és una al·lusió a l’apoteosi mística i ascensió celestial d’un Sant Francesc de Borja representat amb els seus mateixos atributs, acompanyat d’una sèrie d’elements com l’escut d’armes de la família Borja i Oms-Fenollet. Això ens ajuda en les visites guiades a explicar el llenç de Gaspar de la Huerta en el mateix saló. (Imatge 2)
A diferència de la pintura d’Alonso Cano, en esta obra veiem una clarividència de color i ornament que envolta al sant en un espai totalment celestial. Els àngels músics situats a esquerra de Francesc toquen llaüt i arpa, mentre que els amorets, també anomenats querubins o putti en llenguatge artístic italià, sostenen els atributs de Francesc de Borja. Tots ells creen una sensació d’horror vacui o horror al buit i eleven la figura del sant cap al més alt.
És cert que existeixen moltes altres obres que no hem assenyalat, cadascú més humana o no, però totes solen tindre propòsits d’exaltació amb un alt component religiós. Per eixe motiu i a mode de conclusió, convidem al lector a fer una reflexió del poder que tenien estes imatges en la societat del moment en el qual van ser executades.
Recent Comments