Pere de Ribagorça

(1305-1381)

Alfons D’Aragó

(1322/29- 1412)

Pere de Ribagorça

(1305-1381)

L’infant Pere d’Aragó, conegut com a Pere de Ribagorça des que va rebre aquest comtat aragonés, va nàixer l’any 1305 i va ser el quart fill del rei Jaume II i Blanca d’Anjou.

Ja de ben jove va iniciar la seua flamant carrera política. Entre 1322, any en què va rebre de part del seu pare el comtat de Ribagorça, fins a 1324, va exercir el càrrec de lloctinent del monarca en el Regne de València, i durant aquest últim any va servir de llegat reial en la cúria papal d’Avinyó per a aconseguir una sèrie de concessions del summe pontífex.

Al llarg d’aquest temps ja va mostrar les seues condicions i intencions de convertir-se en un molt vàlid successor de la corona en cas de mort del seu germà Alfons, fins i tot per damunt dels drets del fill d’aquest, que finalment seria qui acabaria regnant com Pere el Cerimoniós.

De tota manera, Pere de Ribagorça sempre va ser fidel al seu germà Alfons IV durant el seu curt regnat, pel qual va ser recompensant amb el càrrec de Senescal de Catalunya, un dels de major prestigis dins de la casa reial, i amb l’arribada al tron del seu nebot amb tan sols 17 anys, l’infant Pere, que havia sigut tutor d’aquest, va jugar un paper molt important durant tot el seu regnat.

En 1331 es va casar amb Joana de Foix, amb la qual va tindre quatre fills, entre els quals destaca Alfons d’Aragó i, morta la seua esposa, va ingressar en l’orde franciscana en 1358. De tota manera, i sent ja franciscà, moltes vegades va ser requerit pel seu nebot Pere el Cerimoniós en qüestions de consell polític, relacionades normalment amb la guerra amb Castella, iniciada en1355.

Així doncs, durant més de 30 anys, Pere de Ribagorça va ser un dels familiars reials més influents, i va obtindre els més prestigiosos títols de la corona d’Aragó.

Durant la seua vida, van ser molts els senyorius i terres que va anar rebent i aconseguint per a formar el seu feu. Així, en 1322, Jaume II li va entregar al seu fill una sèrie de possessions en el regne de València, que s’unirien a les que ja tenia en el comtat de Ribagorça: el castell de Gallinera, la vall d’Ebo, el castell i la vila de Pego, el castell del Pop, les valls de Laguar i Xaló i el castell de Crevillent. Aquestes terres no van ser manteses per l’infant de manera permanent, sinó que anava permutant-les, conformant així el seu patrimoni en benefici dels seus interessos.

Seria en 1323 quan rebia, també de part del seu pare, el senyoriu sobre el castell de Bairén, la vila de Gandia, el lloc del Real i les alqueries de Beniopa i Benipeixcar, al costat d’altres xicotets llocs de la Safor. Encara que en aquest moment aquesta donació, a diferència de moltes altres oferides pel rei Jaume II al seu fill, no anava destinada a augmentar el prestigi del seu posseïdor sinó tan sols a cobrir necessitats econòmiques, amb el temps, i sobretot a partir de que Alfons d’Aragó, fill de l’infant Pere, la rebera com a herència en 1358, Gandia es convertiria en centre i capital de les possessions i lloc habitual de residència d’aquest, esdevenint un dels senyorius, i ducat a partir de 1399, amb més prestigi i importància del regne de València.

Alfons D’Aragó

(1322/29- 1412)

Alfons d’Aragó, conegut també com Alfons el Vell, va ser el fill primogènit de l’infant Pere de Ribagorça i Joana de Foix. Encara que els documents situen el seu naixement a Burjassot, la data d’aquest no se sap amb certesa, però segurament es produiria entre 1322 i 1329.

Són molt poques les dades que es coneixen de la infància d’Alfons, encara que segurament no degué diferir molt de la qual acostumaven a tindre els fills dels grans barons, especialment en la cort reial. En 1348, és signat per Pere de Ribagorça un contracte matrimonial on es concertava el matrimoni d’Alfons d’Aragó amb Violant d’Arenós, hereua de la baronia d’Arenós, que s’afegiria a les possessions que Alfons rebria del seu pare. El contracte es va fer efectiu en 1355, moment en el qual Alfons va començar a tindre una vida pública molt més destacada.

Aquesta data coincidia a més amb l’inici d’un dels enfrontaments bèl·lics més violents que a mitjan segle XIV es van produir entre les dues corones peninsulars. L’anomenada Guerra dels dos Peres, que enfrontava al rei aragonés, Pere el Cerimoniós, contra el monarca castellà, Pere el Cruel, qui volia recuperar la part sud del regne de València per a incorporar-la novament a la Corona de Castella.

En aquest moment, Alfons d’Aragó donaria a conéixer els seus dots polítics i militars, participant activament en tot el conflicte. Així doncs, en 1355 el rei aragonés li atorgava el comtat de Dénia i l’ofici de majordom del Regne de València i tan sols tres anys després, en 1358, Pere de Ribagorça ingressarà en l’orde franciscana, convertint des d’aquest moment al seu fill en el seu successor i màxim dirigent de l’exèrcit del regne de València. Va ser de fet, un dels actius militars més destacats, juntament amb el seu pare i el futur rei castellà, Enrique de Trastàmara, que estava refugiat en la corona aragonesa. En 1356 va aconseguir alliberar la ciutat d’Alacant, presa pel Cruel en este mateix any, i es va encarregar de mobilitzar les tropes per a defensar els llocs atacats i organitzar escaramusses en terres castellanes.

En una d’aquestes batalles va ser capturat pels anglesos que lluitaven en el bàndol castellà, i va estar en el seu poder durant uns cinc anys. Per a poder fer front al desorbitat rescat que demanaven, va haver de buscar avals en molts nobles aliats, i fins i tot entregar com a ostatges a dos dels seus fills, Pere i Alfons, estant aquest últim en mans angleses durant més de vint anys.

Mort el seu pare es va convertir en el seu principal hereu, conegut com a Alfons el Jove, segon duc de Gandia.

Alfons el Vell va ser, d’igual manera que el seu pare, un dels nobles més poderosos de la Corona d’Aragó, i no va comptar tan sols amb territoris dins de la corona aragonesa, com el comtat de Dénia o el senyoriu de Gandia, sinó que a més, gràcies a un pacte signat amb Enric de Trastàmara, futur rei Enric IV de Castella, va rebre també el marquesat de Villena, un vast territori dins de la corona castellana, la qual cosa el convertia en senyor a banda i banda de la frontera que dividia els regnes peninsulars, ostentant a més el títol de conestable de Castella.

Cap al final de la seua vida, Alfons va rebre una altra distinció. El 1399 el rei Martí l’Humà, amb motiu de la seua coronació, i pels serveis que Alfons havia prestat a la corona, va elevar el senyoriu de Gandia a ducat, convertint a Alfons en el primer duc de la vila.

De tota manera, encara que tant ell com la seua dona Violant d’Arenós mai deixarien de visitar les altres viles importants sota el seu domini, Alfons d’Aragó va situar la seua residència principal a Gandia, on es va establir la seua cort, que si va destacar per alguna cosa va ser pel nivell artístic i literari dels seus membres. Pere March, sempre fidel a Alfons, va ostentar el càrrec de procurador general d’Alfons, i el fill d’aquest, Ausiàs March, també va delectar a la cort gandiense amb els seus versos abans d’unir-se a la cort d’Alfons el Magnànim. Altres escriptors, com Joan Martorell, autor del Tirant lo Blanch, o Roís de Corella, també van estar presents en la cort del Vell, i personatges destacats com el frare franciscà Francesc Eiximenis li va dedicar al duc de Gandia el seu llibre Dotzé del Cristià.

A més, Alfons el Vell va ser el gran benefactor de la vila de Gandia, fent que aquesta coneguera un dels seus moments de major esplendor. I als voltants, una de les seues majors empreses: el monestir de Sant Jeròni de Cotalba. A l’interior, va renovar les muralles, va refer l’església de Santa Maria donant-li un aire de novetat, va espentar amb força el seu projecte de la vila nova, una expansió de la vila cap a l’oest, i per descomptat no va desatendre la seua residència, el palau, el qual va engrandir i va ennoblir, d’acord amb un personatge de la seua categoria.

Alfons de Borja. Papa Calixt III

(1378-1458)

Alfons de Borja, que prendrà el nom de Calixt III, va nàixer a Canals en 1378. Encara jove, Sant Vicent Ferrer li havia pronosticat que arribaria a ser papa i que a ell el faria sant, la qual cosa es va complir anys més tard.

Alfons de Borja va iniciar la seua brillant carrera política com a jurista en la cort d’Alfons el Magnànim, el qual el llançaria al cardenalat en 1444 com a premi per la seua intervenció en el Cisma d’Occident. En aquest, Benet XIII, conegut com el papa Lluna, i el seu successor, Clement VIII, eren papes no reconeguts per l’església romana i, refugiats al castell de Peníscola, estaven suposant un autèntic mal de cap per al monarca aragonés, i tota la cristiandat occidental.

A més, Alfons també va aconseguir un altre premi de primera magnitud, el bisbat de València, un dels llocs amb més poder i millors rendes del regne. De fet, la València del temps d’Alfons el Magnànim era probablement la ciutat més populosa i pròspera de tots els regnes cristians de la península, centre del comerç amb Itàlia i lloc d’atracció per a les arts i les lletres.

A partir d’aquest moment, el bisbat de València va estar ocupat per membres de la família Borja durant més de huitanta anys. Durant els anys posteriors, sempre va estar unit al Magnànim i a la seua campanya Napolitana, i es va ocupar d’organitzar la nova administració del país conquistat.

Anys després, en 1455 i amb 77 anys, arribaria al càrrec més alt de la cristiandat, el papat, del qual tan sols gaudiria durant quatre anys, ja que va morir en 1458.

Roderic de Borja. Papa Alexandre VI

(1431-1503)

María Enríquez de Luna 

(1474-1539)

Roderic de Borja. Papa Alexandre VI

(1431-1503)

El segon papa, Roderic de Borja, que prendrà el nom d’Alexandre VI, va ser nebot de Calixt III, i va nàixer a Xàtiva en 1431. Va ser justament el seu oncle qui li va donar accés al cardenalat en 1456, després d’ostentar, igual que Calixt III, el bisbat de València.

Sent cardenal, va anar acumulant béns fins al punt de convertir-se en un dels més importants i influents de la cúria romana. Va comptar a més amb qualitats polítiques de les quals es va servir per a aconseguir el papat en 1492.

La seua actuació com a papa, la seua capacitat administrativa i el seu gran treball com a mecenes no solament van servir a l’església romana, sinó també als seus propis interessos familiars. En els primers anys del seu pontificat, Alexandre VI ja podia considerar-se un papa satisfet. Havia nomenat nous cardenals de confiança, en la cort, i en la cúria es trobava envoltat de familiars i compatriotes valencians fins a tal punt que era el valencià la llengua que s’escoltava de manera habitual al voltant seu.

Havia aconseguit per als seus fills llocs d’importància política, havia aconseguit aguantar l’espenta de les famílies romanes enemigues dels Borja, i la que ja podia considerar com la “seua” ciutat de Roma, havia sigut renovada en obres, riquesa i cultura.

Aleixandre VI va ser sempre un papa envoltat de polèmica. Va ser pare de nou fills, entre els quals destaquen d’una banda Lucrècia, utilitzada pel seu pare com a moneda de canvi en els nombrosos matrimonis que li va concertar; César, que va arribar també, encara que en contra dels seus interessos personals, al bisbat de València, i a la cúria romana, i també Joan, el segon duc de Gandia.

A pesar que no tots els seus onze anys de pontificat serien un camí de roses, i es va trobar sovint amb problemes i oponents en la seua pròpia família, fou sens dubte aquest moment quan la família Borja va desenvolupar tota la seua força, i importància que desembocarien en tota una llegenda fosca sobre els seus membres.

De tota manera, amb tot l’espectacular camí que se li obria per davant, Roderic de Borja mai va oblidar les seues benvolgudes terres valencianes. En 1485, aprofitant la recerca de finançament per part de Ferran el Catòlic per a la conquesta a Granada, el futur papa va decidir comprar-li al rei una de les seues possessions en el Regne de València, el ducat de Gandia. El senyoriu de Gandia, convertit en ducat al 1399 pel rei Martí l’Humà, havia tingut una gran importància política i militar des que, a meitat del segle XIV, Alfons el Vell la va fixar com la seua residència habitual. Malgrat tot, amb la presa de possessió del ducat per part del fill del duc Vell, Alfons el Jove, i amb la reversió a la Corona d’Aragó amb la mort d’aquest últim sense descendència en 1424, la vila de Gandia entrarà en un període de crisi imparable fins a l’arribada dels Borja.

Amb la compra del ducat, Roderic de Borja va deslligar completa i definitivament el ducat de Gandia de la Corona d’Aragó. El fill major de Roderic, Pere Lluís, es convertirà llavors en el primer duc Borja de Gandia, a pesar que tan sols va poder fer ostentació del títol durant quatre anys, ja que va morir en 1488.

En aquest moment, el ducat de Gandia i el compromís matrimonial assignat a Pere Lluís, van passar al seu germà, Joan de Borja, també fill de Roderic, convertint-se d’aquesta manera en el segon duc de Gandia, i es va casar, segons s’havia acordat, amb Maria Enríquez de Luna, cosina del rei Ferran el Catòlic. Amb la també prematura mort del segon duc gandiense, el cos del qual va ser trobat a Roma surant en les aigües del riu Tíber, Maria Enríquez es va trobar al capdavant del ducat fins que el seu fill major, també de nom Joan, es poguera fer càrrec.

D’aquesta manera és com amb la seua compra perfectament meditada, el futur Alexandre VI estableix des de Roma un vincle amb la seua terra, i fa ressorgir de les seues cendres un ducat que el propi papa i els seus successors aniran ampliant i que, tal com volia Roderic de Borja, tornarà a ser en poc temps un dels més importants i influents territoris, a la mateixa altura que les altres famílies nobles de la zona, centre neuràlgic d’un dels cultius que més enriquiran les arques ducals, la canya de sucre.

María Enríquez de Luna 

(1474-1539)

Maria Enríquez de Luna, cosina germana del rei Ferran el Catòlic, era filla d’Enric Enríquez i de Quiñones, senyor de Basa, i de Maria de Luna. Va ser una de les figures més destacades de la història de la ciutat de Gandia que, amb l’ajuda del papa Alexandre VI, va convertir la vila en un punt de recepció de la modernitat renaixentista.

Maria Enríquez va estar promesa en dues ocasions, en primer lloc amb Pere Lluís, fill major d’Aleixandre VI i I Duc, amb qui mai aplegara a casar per la seva mort prematura en 1488 i en segon lloc amb Joan de Borja, germanastres del primer i a qui es va translladar el compromís pactat amb el rei Ferran d’Aragó a la venda del ducat.

Les noces es van celebrar a Barcelona amb els reis catòlics com a padrins, i en 1493 la parella de jovençans va arribar a Gandia, la que es convertiria ja per sempre en la residència de la duquessa Maria. Amb vint anys, va tindre al seu fill major, Joan, i poc després a la seua filla, Isabel.

De tota manera, encara que per a ella Gandia suposava tot un món idíl·lic, per al seu marit Joan ocupar-se d’aquesta vila suposava un allunyament de la seua volguda Roma, ciutat on havia estat vivint amb el seu pare i els seus germans abans de traslladar-se a Gandia.

Així doncs, en 1496 torna a Roma on acabaria assassinat tan sols un any després, deixant vídua a la seua esposa. Aquest va ser un colp dur de portar per a Maria Enríquez, que a partir d’aquest moment es va centrar en la regència del ducat (entre 1497 i 1511) i en l’educació dels seus dos fills.

Dels membres de la família Borja, Maria va mantindre relació sobretot amb Lucrècia, amb la qual compartia el seu pesar per la pèrdua de Pere Lluís i Joan, I i II duc, germans de Lucrecia. Del papa Alexandre, per part seua, volia concessions i diners que feia gastar per a ennoblir la vila. Durant aquest temps, la duquessa Maria sanejà els comptes de la vila venent algunes possessions als estats italians, va colonitzar les marjals sota el castell de Bairén i va reordenar l’arxiu senyorial.

A més, dugué a terme l’ampliació de l’església de santa Maria de Gandia, i va aconseguir que el papa l’elevara a col·legiata, donant-li la regència d’aquesta al seu fill Joan i a tots els seus descendents de manera permanent.

Grans artistes van ser convocats per a les obres de la Seu, com l’arquitecte Pere Comte i l’escultor Damià Forment. Vingut d’Itàlia, el pintor Paolo de San Leocadio, a qui la duquessa li va encarregar una sèrie d’imatges per a l’altar major del temple, i una Epifania per al convent de Santa Clara, a més d’algunes obres per a la seua residència, el Palau Ducal, convertint d’aquesta manera a Gandia en una vila oberta i renaixentista.

Mort Alexandre VI, Maria Enríquez queda apartada de la branca italiana i dels interessos que perseguia el papa, i una vegada que el seu fill va arribar a una edat adequada, Maria Enríquez li va entregar el ducat, convertint-lo en el tercer Duc de la vila. Vistes complides les seues expectatives, Maria Enríquez ingressa en el convent de Santa Clara de Gandia amb el nom de Maria Gabriela, on ja es trobava la seua filla Isabel, i convertida en abadessa, va morir en 1539.

Francesc de Borja 

(1510-1572)

Francesc de Borja naix a Gandia en 1510 i mor a Roma en 1572. Besnét del papa Alexandre VI per via paterna, i besnét del rei Ferran el Catòlic per via materna, va ser el més important dels ducs de Gandia.

Sent xiquet, en la zona de València, es va produir una revolta de tipus anti-senyorial anomenada de les Germanies, que a Gandia va suposar un dels saquejos més durs que va patir el Palau Ducal.

Francesc, evitant el perill agermanat, es va desplaçar a Saragossa, on va estar durant alguns anys sota la tutela del seu oncle Joan, l’arquebisbe d’aquesta localitat. Als 18 anys va entrar en la cort de l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, guanyant-se a poc a poc la confiança del propi emperador i de la seua esposa, Isabel de Portugal.

Als 19 anys va contraure matrimoni amb una de les dames preferides de l’emperadriu, la portuguesa Leonor de Castro. En 1530 va nàixer el primer dels seus huit fills al qual van posar de nom Carles, en honor de l’emperador al qual servia. Aquell mateix any seria el propi rei, premiant-lo pels seus serveis, el que li atorgaria el títol de marqués de Llombai.

Durant la seua vida en la cort, l’any 1539 Francesc va viure un dels passatges més significatius de la seua vida: la mort de l’emperadriu Isabel de Portugal, per la qual ell sentia un gran afecte.

Després de quatre anys ostentant el càrrec de virrei de Catalunya i després de la mort del seu pare, Joan de Borja, Francesc hereta en 1543 el títol d’IV duc de Gandia, i tornarà a aquest palau. Durant la seua estada ací, s’ocupa entre altres coses de l’ampliació de les muralles, de la reforma de l’antic Hospital i de la construcció de la universitat de Gandia, primera universitat jesuïta del món. També es va ocupar d’ajudar i protegir als ordes religiosos del ducat.

Als seus quaranta anys, i després de la mort de la seua esposa Leonor de Castro, Francesc de Borja, abandonant tot quant li lligava a la seua anterior vida de cort, va entrar en 1548, sota la supervisió de Sant Ignasi de Loyola, en l’acabada de fundar companyia de Jesús, de la qual arribarà a convertir-se en el seu III General en 1564.
Francesc de Borja mor a Roma el 1572, on serà enterrat. Posteriorment, després de les pressions de la noblesa espanyola, les seues restes mortals són traslladades a Madrid, on descansa actualment a l’església de la Companyia de Jesús.

Francesc de Borja és beatificat en 1624 pel papa Urbà VIII, i canonitzat en 1671 per Climent X.

L’infant Pere d’Aragó, conegut com a Pere de Ribagorça des que va rebre aquest comtat aragonés, va nàixer l’any 1305 i va ser el quart fill del rei Jaume II i Blanca d’Anjou.

Ja de ben jove va iniciar la seua flamant carrera política. Entre 1322, any en què va rebre de part del seu pare el comtat de Ribagorça, fins a 1324, va exercir el càrrec de lloctinent del monarca en el Regne de València, i durant aquest últim any va servir de llegat reial en la cúria papal d’Avinyó per a aconseguir una sèrie de concessions del summe pontífex.

Al llarg d’aquest temps ja va mostrar les seues condicions i intencions de convertir-se en un molt vàlid successor de la corona en cas de mort del seu germà Alfons, fins i tot per damunt dels drets del fill d’aquest, que finalment seria qui acabaria regnant com Pere el Cerimoniós.

De tota manera, Pere de Ribagorça sempre va ser fidel al seu germà Alfons IV durant el seu curt regnat, pel qual va ser recompensant amb el càrrec de Senescal de Catalunya, un dels de major prestigis dins de la casa reial, i amb l’arribada al tron del seu nebot amb tan sols 17 anys, l’infant Pere, que havia sigut tutor d’aquest, va jugar un paper molt important durant tot el seu regnat.

En 1331 es va casar amb Joana de Foix, amb la qual va tindre quatre fills, entre els quals destaca Alfons d’Aragó i, morta la seua esposa, va ingressar en l’orde franciscana en 1358. De tota manera, i sent ja franciscà, moltes vegades va ser requerit pel seu nebot Pere el Cerimoniós en qüestions de consell polític, relacionades normalment amb la guerra amb Castella, iniciada en1355.

Així doncs, durant més de 30 anys, Pere de Ribagorça va ser un dels familiars reials més influents, i va obtindre els més prestigiosos títols de la corona d’Aragó.

Durant la seua vida, van ser molts els senyorius i terres que va anar rebent i aconseguint per a formar el seu feu. Així, en 1322, Jaume II li va entregar al seu fill una sèrie de possessions en el regne de València, que s’unirien a les que ja tenia en el comtat de Ribagorça: el castell de Gallinera, la vall d’Ebo, el castell i la vila de Pego, el castell del Pop, les valls de Laguar i Xaló i el castell de Crevillent. Aquestes terres no van ser manteses per l’infant de manera permanent, sinó que anava permutant-les, conformant així el seu patrimoni en benefici dels seus interessos.

Seria en 1323 quan rebia, també de part del seu pare, el senyoriu sobre el castell de Bairén, la vila de Gandia, el lloc del Real i les alqueries de Beniopa i Benipeixcar, al costat d’altres xicotets llocs de la Safor. Encara que en aquest moment aquesta donació, a diferència de moltes altres oferides pel rei Jaume II al seu fill, no anava destinada a augmentar el prestigi del seu posseïdor sinó tan sols a cobrir necessitats econòmiques, amb el temps, i sobretot a partir de que Alfons d’Aragó, fill de l’infant Pere, la rebera com a herència en 1358, Gandia es convertiria en centre i capital de les possessions i lloc habitual de residència d’aquest, esdevenint un dels senyorius, i ducat a partir de 1399, amb més prestigi i importància del regne de València.

Alfons d’Aragó, conegut també com Alfons el Vell, va ser el fill primogènit de l’infant Pere de Ribagorça i Joana de Foix. Encara que els documents situen el seu naixement a Burjassot, la data d’aquest no se sap amb certesa, però segurament es produiria entre 1322 i 1329.

Són molt poques les dades que es coneixen de la infància d’Alfons, encara que segurament no degué diferir molt de la qual acostumaven a tindre els fills dels grans barons, especialment en la cort reial. En 1348, és signat per Pere de Ribagorça un contracte matrimonial on es concertava el matrimoni d’Alfons d’Aragó amb Violant d’Arenós, hereua de la baronia d’Arenós, que s’afegiria a les possessions que Alfons rebria del seu pare. El contracte es va fer efectiu en 1355, moment en el qual Alfons va començar a tindre una vida pública molt més destacada.

Aquesta data coincidia a més amb l’inici d’un dels enfrontaments bèl·lics més violents que a mitjan segle XIV es van produir entre les dues corones peninsulars. L’anomenada Guerra dels dos Peres, que enfrontava al rei aragonés, Pere el Cerimoniós, contra el monarca castellà, Pere el Cruel, qui volia recuperar la part sud del regne de València per a incorporar-la novament a la Corona de Castella.

En aquest moment, Alfons d’Aragó donaria a conéixer els seus dots polítics i militars, participant activament en tot el conflicte. Així doncs, en 1355 el rei aragonés li atorgava el comtat de Dénia i l’ofici de majordom del Regne de València i tan sols tres anys després, en 1358, Pere de Ribagorça ingressarà en l’orde franciscana, convertint des d’aquest moment al seu fill en el seu successor i màxim dirigent de l’exèrcit del regne de València. Va ser de fet, un dels actius militars més destacats, juntament amb el seu pare i el futur rei castellà, Enrique de Trastàmara, que estava refugiat en la corona aragonesa. En 1356 va aconseguir alliberar la ciutat d’Alacant, presa pel Cruel en este mateix any, i es va encarregar de mobilitzar les tropes per a defensar els llocs atacats i organitzar escaramusses en terres castellanes.

En una d’aquestes batalles va ser capturat pels anglesos que lluitaven en el bàndol castellà, i va estar en el seu poder durant uns cinc anys. Per a poder fer front al desorbitat rescat que demanaven, va haver de buscar avals en molts nobles aliats, i fins i tot entregar com a ostatges a dos dels seus fills, Pere i Alfons, estant aquest últim en mans angleses durant més de vint anys.

Mort el seu pare es va convertir en el seu principal hereu, conegut com a Alfons el Jove, segon duc de Gandia.

Alfons el Vell va ser, d’igual manera que el seu pare, un dels nobles més poderosos de la Corona d’Aragó, i no va comptar tan sols amb territoris dins de la corona aragonesa, com el comtat de Dénia o el senyoriu de Gandia, sinó que a més, gràcies a un pacte signat amb Enric de Trastàmara, futur rei Enric IV de Castella, va rebre també el marquesat de Villena, un vast territori dins de la corona castellana, la qual cosa el convertia en senyor a banda i banda de la frontera que dividia els regnes peninsulars, ostentant a més el títol de conestable de Castella.

Cap al final de la seua vida, Alfons va rebre una altra distinció. El 1399 el rei Martí l’Humà, amb motiu de la seua coronació, i pels serveis que Alfons havia prestat a la corona, va elevar el senyoriu de Gandia a ducat, convertint a Alfons en el primer duc de la vila.

De tota manera, encara que tant ell com la seua dona Violant d’Arenós mai deixarien de visitar les altres viles importants sota el seu domini, Alfons d’Aragó va situar la seua residència principal a Gandia, on es va establir la seua cort, que si va destacar per alguna cosa va ser pel nivell artístic i literari dels seus membres. Pere March, sempre fidel a Alfons, va ostentar el càrrec de procurador general d’Alfons, i el fill d’aquest, Ausiàs March, també va delectar a la cort gandiense amb els seus versos abans d’unir-se a la cort d’Alfons el Magnànim. Altres escriptors, com Joan Martorell, autor del Tirant lo Blanch, o Roís de Corella, també van estar presents en la cort del Vell, i personatges destacats com el frare franciscà Francesc Eiximenis li va dedicar al duc de Gandia el seu llibre Dotzé del Cristià.

A més, Alfons el Vell va ser el gran benefactor de la vila de Gandia, fent que aquesta coneguera un dels seus moments de major esplendor. I als voltants, una de les seues majors empreses: el monestir de Sant Jeròni de Cotalba. A l’interior, va renovar les muralles, va refer l’església de Santa Maria donant-li un aire de novetat, va espentar amb força el seu projecte de la vila nova, una expansió de la vila cap a l’oest, i per descomptat no va desatendre la seua residència, el palau, el qual va engrandir i va ennoblir, d’acord amb un personatge de la seua categoria.

Alfons de Borja, que prendrà el nom de Calixt III, va nàixer a Canals en 1378. Encara jove, Sant Vicent Ferrer li havia pronosticat que arribaria a ser papa i que a ell el faria sant, la qual cosa es va complir anys més tard.

Alfons de Borja va iniciar la seua brillant carrera política com a jurista en la cort d’Alfons el Magnànim, el qual el llançaria al cardenalat en 1444 com a premi per la seua intervenció en el Cisma d’Occident. En aquest, Benet XIII, conegut com el papa Lluna, i el seu successor, Clement VIII, eren papes no reconeguts per l’església romana i, refugiats al castell de Peníscola, estaven suposant un autèntic mal de cap per al monarca aragonés, i tota la cristiandat occidental.

A més, Alfons també va aconseguir un altre premi de primera magnitud, el bisbat de València, un dels llocs amb més poder i millors rendes del regne. De fet, la València del temps d’Alfons el Magnànim era probablement la ciutat més populosa i pròspera de tots els regnes cristians de la península, centre del comerç amb Itàlia i lloc d’atracció per a les arts i les lletres.

A partir d’aquest moment, el bisbat de València va estar ocupat per membres de la família Borja durant més de huitanta anys. Durant els anys posteriors, sempre va estar unit al Magnànim i a la seua campanya Napolitana, i es va ocupar d’organitzar la nova administració del país conquistat.

Anys després, en 1455 i amb 77 anys, arribaria al càrrec més alt de la cristiandat, el papat, del qual tan sols gaudiria durant quatre anys, ja que va morir en 1458.

El segon papa, Roderic de Borja, que prendrà el nom d’Alexandre VI, va ser nebot de Calixt III, i va nàixer a Xàtiva en 1431. Va ser justament el seu oncle qui li va donar accés al cardenalat en 1456, després d’ostentar, igual que Calixt III, el bisbat de València.

Sent cardenal, va anar acumulant béns fins al punt de convertir-se en un dels més importants i influents de la cúria romana. Va comptar a més amb qualitats polítiques de les quals es va servir per a aconseguir el papat en 1492.

La seua actuació com a papa, la seua capacitat administrativa i el seu gran treball com a mecenes no solament van servir a l’església romana, sinó també als seus propis interessos familiars. En els primers anys del seu pontificat, Alexandre VI ja podia considerar-se un papa satisfet. Havia nomenat nous cardenals de confiança, en la cort, i en la cúria es trobava envoltat de familiars i compatriotes valencians fins a tal punt que era el valencià la llengua que s’escoltava de manera habitual al voltant seu.

Havia aconseguit per als seus fills llocs d’importància política, havia aconseguit aguantar l’espenta de les famílies romanes enemigues dels Borja, i la que ja podia considerar com la “seua” ciutat de Roma, havia sigut renovada en obres, riquesa i cultura.

Aleixandre VI va ser sempre un papa envoltat de polèmica. Va ser pare de nou fills, entre els quals destaquen d’una banda Lucrècia, utilitzada pel seu pare com a moneda de canvi en els nombrosos matrimonis que li va concertar; César, que va arribar també, encara que en contra dels seus interessos personals, al bisbat de València, i a la cúria romana, i també Joan, el segon duc de Gandia.

A pesar que no tots els seus onze anys de pontificat serien un camí de roses, i es va trobar sovint amb problemes i oponents en la seua pròpia família, fou sens dubte aquest moment quan la família Borja va desenvolupar tota la seua força, i importància que desembocarien en tota una llegenda fosca sobre els seus membres.

De tota manera, amb tot l’espectacular camí que se li obria per davant, Roderic de Borja mai va oblidar les seues benvolgudes terres valencianes. En 1485, aprofitant la recerca de finançament per part de Ferran el Catòlic per a la conquesta a Granada, el futur papa va decidir comprar-li al rei una de les seues possessions en el Regne de València, el ducat de Gandia. El senyoriu de Gandia, convertit en ducat al 1399 pel rei Martí l’Humà, havia tingut una gran importància política i militar des que, a meitat del segle XIV, Alfons el Vell la va fixar com la seua residència habitual. Malgrat tot, amb la presa de possessió del ducat per part del fill del duc Vell, Alfons el Jove, i amb la reversió a la Corona d’Aragó amb la mort d’aquest últim sense descendència en 1424, la vila de Gandia entrarà en un període de crisi imparable fins a l’arribada dels Borja.

Amb la compra del ducat, Roderic de Borja va deslligar completa i definitivament el ducat de Gandia de la Corona d’Aragó. El fill major de Roderic, Pere Lluís, es convertirà llavors en el primer duc Borja de Gandia, a pesar que tan sols va poder fer ostentació del títol durant quatre anys, ja que va morir en 1488.

En aquest moment, el ducat de Gandia i el compromís matrimonial assignat a Pere Lluís, van passar al seu germà, Joan de Borja, també fill de Roderic, convertint-se d’aquesta manera en el segon duc de Gandia, i es va casar, segons s’havia acordat, amb Maria Enríquez de Luna, cosina del rei Ferran el Catòlic. Amb la també prematura mort del segon duc gandiense, el cos del qual va ser trobat a Roma surant en les aigües del riu Tíber, Maria Enríquez es va trobar al capdavant del ducat fins que el seu fill major, també de nom Joan, es poguera fer càrrec.

D’aquesta manera és com amb la seua compra perfectament meditada, el futur Alexandre VI estableix des de Roma un vincle amb la seua terra, i fa ressorgir de les seues cendres un ducat que el propi papa i els seus successors aniran ampliant i que, tal com volia Roderic de Borja, tornarà a ser en poc temps un dels més importants i influents territoris, a la mateixa altura que les altres famílies nobles de la zona, centre neuràlgic d’un dels cultius que més enriquiran les arques ducals, la canya de sucre.

Maria Enríquez de Luna, cosina germana del rei Ferran el Catòlic, era filla d’Enric Enríquez i de Quiñones, senyor de Basa, i de Maria de Luna. Va ser una de les figures més destacades de la història de la ciutat de Gandia que, amb l’ajuda del papa Alexandre VI, va convertir la vila en un punt de recepció de la modernitat renaixentista.

Maria Enríquez va estar promesa en dues ocasions, en primer lloc amb Pere Lluís, fill major d’Aleixandre VI i I Duc, amb qui mai aplegara a casar per la seva mort prematura en 1488 i en segon lloc amb Joan de Borja, germanastres del primer i a qui es va translladar el compromís pactat amb el rei Ferran d’Aragó a la venda del ducat.

Les noces es van celebrar a Barcelona amb els reis catòlics com a padrins, i en 1493 la parella de jovençans va arribar a Gandia, la que es convertiria ja per sempre en la residència de la duquessa Maria. Amb vint anys, va tindre al seu fill major, Joan, i poc després a la seua filla, Isabel.

De tota manera, encara que per a ella Gandia suposava tot un món idíl·lic, per al seu marit Joan ocupar-se d’aquesta vila suposava un allunyament de la seua volguda Roma, ciutat on havia estat vivint amb el seu pare i els seus germans abans de traslladar-se a Gandia.

Així doncs, en 1496 torna a Roma on acabaria assassinat tan sols un any després, deixant vídua a la seua esposa. Aquest va ser un colp dur de portar per a Maria Enríquez, que a partir d’aquest moment es va centrar en la regència del ducat (entre 1497 i 1511) i en l’educació dels seus dos fills.

Dels membres de la família Borja, Maria va mantindre relació sobretot amb Lucrècia, amb la qual compartia el seu pesar per la pèrdua de Pere Lluís i Joan, I i II duc, germans de Lucrecia. Del papa Alexandre, per part seua, volia concessions i diners que feia gastar per a ennoblir la vila. Durant aquest temps, la duquessa Maria sanejà els comptes de la vila venent algunes possessions als estats italians, va colonitzar les marjals sota el castell de Bairén i va reordenar l’arxiu senyorial.

A més, dugué a terme l’ampliació de l’església de santa Maria de Gandia, i va aconseguir que el papa l’elevara a col·legiata, donant-li la regència d’aquesta al seu fill Joan i a tots els seus descendents de manera permanent.

Grans artistes van ser convocats per a les obres de la Seu, com l’arquitecte Pere Comte i l’escultor Damià Forment. Vingut d’Itàlia, el pintor Paolo de San Leocadio, a qui la duquessa li va encarregar una sèrie d’imatges per a l’altar major del temple, i una Epifania per al convent de Santa Clara, a més d’algunes obres per a la seua residència, el Palau Ducal, convertint d’aquesta manera a Gandia en una vila oberta i renaixentista.

Mort Alexandre VI, Maria Enríquez queda apartada de la branca italiana i dels interessos que perseguia el papa, i una vegada que el seu fill va arribar a una edat adequada, Maria Enríquez li va entregar el ducat, convertint-lo en el tercer Duc de la vila. Vistes complides les seues expectatives, Maria Enríquez ingressa en el convent de Santa Clara de Gandia amb el nom de Maria Gabriela, on ja es trobava la seua filla Isabel, i convertida en abadessa, va morir en 1539.

Francesc de Borja naix a Gandia en 1510 i mor a Roma en 1572. Besnét del papa Alexandre VI per via paterna, i besnét del rei Ferran el Catòlic per via materna, va ser el més important dels ducs de Gandia.

Sent xiquet, en la zona de València, es va produir una revolta de tipus anti-senyorial anomenada de les Germanies, que a Gandia va suposar un dels saquejos més durs que va patir el Palau Ducal.

Francesc, evitant el perill agermanat, es va desplaçar a Saragossa, on va estar durant alguns anys sota la tutela del seu oncle Joan, l’arquebisbe d’aquesta localitat. Als 18 anys va entrar en la cort de l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, guanyant-se a poc a poc la confiança del propi emperador i de la seua esposa, Isabel de Portugal.

Als 19 anys va contraure matrimoni amb una de les dames preferides de l’emperadriu, la portuguesa Leonor de Castro. En 1530 va nàixer el primer dels seus huit fills al qual van posar de nom Carles, en honor de l’emperador al qual servia. Aquell mateix any seria el propi rei, premiant-lo pels seus serveis, el que li atorgaria el títol de marqués de Llombai.

Durant la seua vida en la cort, l’any 1539 Francesc va viure un dels passatges més significatius de la seua vida: la mort de l’emperadriu Isabel de Portugal, per la qual ell sentia un gran afecte.

Després de quatre anys ostentant el càrrec de virrei de Catalunya i després de la mort del seu pare, Joan de Borja, Francesc hereta en 1543 el títol d’IV duc de Gandia, i tornarà a aquest palau. Durant la seua estada ací, s’ocupa entre altres coses de l’ampliació de les muralles, de la reforma de l’antic Hospital i de la construcció de la universitat de Gandia, primera universitat jesuïta del món. També es va ocupar d’ajudar i protegir als ordes religiosos del ducat.

Als seus quaranta anys, i després de la mort de la seua esposa Leonor de Castro, Francesc de Borja, abandonant tot quant li lligava a la seua anterior vida de cort, va entrar en 1548, sota la supervisió de Sant Ignasi de Loyola, en l’acabada de fundar companyia de Jesús, de la qual arribarà a convertir-se en el seu III General en 1564.
Francesc de Borja mor a Roma el 1572, on serà enterrat. Posteriorment, després de les pressions de la noblesa espanyola, les seues restes mortals són traslladades a Madrid, on descansa actualment a l’església de la Companyia de Jesús.

Francesc de Borja és beatificat en 1624 pel papa Urbà VIII, i canonitzat en 1671 per Climent X.