EL PALAU DUCAL DELS BORJA DE GANDIA I EL SEGLE D’OR VALENCIÀ

 

“Vós qui de totes valeu més,

axí de fora com de dins,

d’aquests dos senys mirau les fins

e no l’esguart que propi-ls és”.

 

Amb aquests versos, Ausiàs March complia la demanda feta per una jove cultíssima que havia accedit a una refinada educació gràcies a ser neboda del Papa Calixt III. Tecla Borja, seria, més endavant, germana d’Alexandre VI, qui compraria el ducat de Gandia. Sembla ser que, d’alguna manera, Ausiàs March i Tecla Borja van preludiar amb la seua amistat les dues grans èpoques d’esplendor de la cort gandiense: l’etapa del duc Alfons el Vell com a epicentre del segle d’Or de les Lletres Valencianes, i l’etapa Borja com a començament d’un mecenatge sòlid i fructífer.

El Segle d’Or valencià comprén el període històric que abasta l’últim terç del segle XIV i la totalitat del XV, on realment va florir. Es va produir de forma simultània a l’italià, sent aquests, -amb Petrarca, Dante i Boccaccio-, clars referents per a March, Martorell i Corella.

El focus d’aquesta creativitat literària tindria lloc en el Ducat Real de Alfons el Vell. Aquest, com a procurador i dispenser, és a dir, administrador, tindria a dues famílies el llinatge de les quals es remuntaria als anys 1360 i 1373. Es tracta dels March i els Martorell respectivament. Pere, pare d’Ausiàs, ja va cultivar la poesia, i els seus germans, –Jaume i Arnau-, també. Les primeres noces d’Ausiàs March serien amb Isabel, germana de Joanot Martorell. Si a això li sumem que el tercer vèrtex d’aquest trio literari, -Joan Roís de Corella-, va ser familiar llunyà de March, ja tenim unida, no solament literàriament, a tres dels màxims exponents del Segle d’Or Valencià en la cort ducal de Gandia.

Parlar de la importància de March, Martorell i Corella en l’entramat literari del moment, i la seua vinculació amb el ducat de Gandia és parlar del naixement d’una cort refinada que cultivava les lletres i les arts d’igual manera. Ells, en la història de la literatura, van representar el pas d’una escriptura amb reminiscències medievalistes i trovadoresques cap a un primer Renaixement. Parlant en comparatives, van ser els Petrarca italians, els Garcilaso de la Vega castellans o els Goethe alemanys, en un context, no l’oblidem, on la societat s’estava castellanitzant gradualment, d’ací les comparacions per a conéixer la seua transcendència.

Un segle després, en el XVI, Cervantes salvaria de la biblioteca del Quixot el Tirant lo Blanch pel seu innegable valor literari. A principis del XX, Amadeu Pagès dignificaria la figura de March com cánon de rellevància poètica del XV, i veuria la llum una edició valenciana de la seua poesia a París. I, finalment, se li atorgaria a la cultíssima creació de Corella, el ser un dels màxims exponents de la Valenciana Prosa.

El Ducat de Gandia està innegablement unit al Segle d’Or de les Lletres Valencianes. Cada 20 de novembre, per a commemorar aquell dia de 1499, quan va eixir la primera edició impresa del Tirant lo Blanch per la impremta de Nicolás Spindeler, Gandia celebra la seua Setmana Literària on el Palau Ducal acull la “Nit de Contes al Palau”.

És el cordó umbilical que no pot ser tallat perquè està innegablement unit a la seua història. No vanament, dels 280 exemplars que tenia la biblioteca del duc Joan de Borja i Enríquez, un era l’edició en castellà de Baltasar de Romaní de la poesia de March. Sembla ser que, el duc, coincidia en gustos amb la seua tia besàvia; Tecla Borja.