Monument

El Palau Ducal de Gandia és un edifici que es remunta al segle XIV. Per a la seua construcció, es va triar l'emplaçament més elevat de la vila de Gandia, el “tossal”, i va ser Alfonso “el Vell”, primer duc real de Gandia, qui es va encarregar de definir la configuració arquitectònica del palau en època medieval.

Amb l'arribada de la família Borja arran de la compra del ducat de Gandia per part del cardenal Roderic de Borja, l'edifici es veurà ampliat i modificat. Pere Lluis, Maria Enríquez de Lluna i Francesc de Borja, deixaren la seua empremta entre els segles XV i XVI. D'aquesta època correspon la remodelació del Saló de Corones.

En època barroca, els ducs Borja donaran un nou aire a l'edifici que amb la remodelació del saló d'Águiles i la construcció de la Galeria Daurada, construïda per a commemorar la canonització de Francesc de Borja.

Després de la mort de l'onzè duc Borja sense descendència, el ducat i l'edifici passaren a  mans de famílies nobles, que normalment no residiran a Gandia. Durant pràcticament un segle l'edifici romandrà abandonat, fins que en 1890, la Companyia de Jesús adquirirà l'immoble en pública subhasta.

Durant aquesta fase es durà a terme en el palau una important restauració la finalitat de la qual és consolidar tots els espais de l'immoble i promoure tota una nova decoració artística destinada a elevar la figura de Sant Francesc de Borja. Cal destacar d'aquest període la construcció de la Capella Neogòtica i el condicionament del Oratori o Santa Capella del Palau Ducal.

LA FAÇANA PRINCIPAL.

Un dels escassos vestigis que queden de la primitiva construcció del palau és l'actual portada adovellada de mig punt per la qual s'accedeix al vestíbul construït en temps d'Alfons el Vell i el forrellat que la tanca per dins, que encara conserva perfectament visibles les barres de l'escut reial d'Aragó en record dels seus antics residents.

Els nous propietaris, la família Borja, col · locarien en el seu dia sobre aquesta impressionant portada l'escut d'armes en pedra que avui encara es conserva, sostingut per dos àngels i dins d'una petita fornícula flanquejada per sengles homes primitius de llarguíssimes barbes. Aquesta façana principal és de maçoneria recoberta amb morter de calç i sorra.

PATI D'ARMES I PLANTA BAIXA.

En creuar la porta principal s'obri davant el visitant el vestíbul d'entrada, separat del magnífic Pati d'Armes per un impressionant arc escarser i cobert per un sostre de fusta. Actualment a l'ala nord del pati, en el que originàriament van ser les cavallerisses de l'edifici, es troba ubicada l'església del Sagrat Cor coronada per una espectacular Galeria.

També s'ubica en aquest espai d'estructura trapezoïdal l'escala senyorial que dóna accés al Saló de Corones. De tots els finestrals que s'obren al pati, únicament el situat sobre l'escala d'honor és original. A aquest Pati d'Armes recauen les principals dependències de l'edifici i, des de la planta baixa, s'accedeix a la que va ser antiga armeria (actualment capella privada de la comunitat) i al costat d'aquesta, l'altre pulmó l'edifici, el Pati de la Cisterna , conegut també com Pati de les Canyes.


ACCÉS A LA PLANTA PRIMERA.

Una escala situada a l'angle nord-oest del Pati d'Armes ens porta directament a les estances nobles. Ja a la primera planta accedim a la Cambra de la duquessa, on s'ubica la suposada habitació on va néixer Sant Francesc de Borja i l'element decoratiu més destacat el configura un paviment ceràmic amb taulells de finals del segle XV en blau i blanc de Manises amb el motiu del "encadenat". Les estances nobles contigües a aquesta primera sala són, successivament, el Saló d'Águiles el nom prové dels elements zoomorfs que decoren el fris que recorre tot el perímetre d'aquesta sala, realitzat en guix i rematat en pa d'or. A continuació, la Sala dels Estats de Sardenya, en record de les possessions de la família Centelles en aquesta illa, incorporades a les dels Borja fruit de la unió del fill del sant duc, Carles de Borja, amb Magdalena de Centelles, quedant d'aquesta manera annexionat entre molts territoris el comtat d'Oliva.

Immediatament es troba la Sala Verda i l'Estança de la Torrecilla, on va ubicar-se la Cambra de la Duquessa Maria Enríquez, on destaca per damunt de tot un dels paviments més antics de tot el palau, format a base de composicions hexagonals mitjançant la utilització de taulells del "alfardò "de principis del segle XV.

Entre aquest pis i el superior, a l'altura del cel ras del Saló d'Águiles quedaria emplaçada l'antiga presó del palau ducal.


DEL SALÓ DE CORONES A LA SANTA CAPELLA.

Pujant directament per l'escala senyorial del Pati d'Armes s'accedeix al Saló de Corones, remodelat en temps de Sant Francesc de Borja, concretament durant els primers anys del seu mandat al capdavant del ducat. La denominació del saló es deu al motiu de la doble corona que decora tot l'enteixinat. Aquest element prové de la fusió de dues corones i Alexandre VI el va utilitzar com a símbol en la seua coronació papal i seran als seus propis fills els que ho adoptarien com a distintiu propi. Al fris superior es conserva el savi consell del duc als seus fills, pres de les epístoles de Sant Pau i que es tradueix com: "Correu per a comprendre que només serà coronat aquell que baralli segons la llei".

Hui en dia encara es conserven al costat que dóna al pati part dels taulells originals que recorren l'alt sòcol i que estan realitzats amb la tècnica de la corda seca o aresta. Actualment, la sala es troba decorada per vuit sarges i un llenç obra de Martí Corones, juntament amb una pintura d'autor desconegut, datada al segle XVIII, i que complementa el cicle d'escenes de la vida de Francesc de Borja, cronològicament ordenades en el sentit de les agulles del rellotge. Presidint la sala trobem el retrat del IV Duc vestit amb els hàbits de Cavaller de Santiago. El mateix Germà Corones que s'encarregaria de part de la decoració d'aquest Saló de Corones, va ser l'autor de les pintures que decoren l'actual Capella Neogòtica, abans despatx privat del Sant. De temps de Sant Francesc de Borja i que encara  hui es pot apreciar en aquesta sala destaca el crucifix del sant. Adherida a aquest despatx s'ubica la Santa Capella, on el sant orava.

  

Segons una llegenda molt estesa, el diable pretenia distreure'l de les seues oracions llançant-li pedres a través d'una petita finestra d'alabastre que encara es conserva al costat de l'altar i la creença popular assegura que algunes de les taques de sang són les gotes de sang provocades per les excessives mortificacions que s'autoinfligia el duc amb les seues penitències. El recinte és un petit oratori amb un sostre poligonal que recorda la forma d'un taüt, en les parets encara es conserven les grisalles realitzades per Filippo de San Leocadio (fill del famós pintor Paolo de San Leocadio) sobre els misteris del rosari, molt retocades pel germà Corones. L'aspecte actual del sostre i el paviment correspon a una intervenció realitzada per la Companyia de Jesús.


LA GALERIA DAURADA.

La "Obra Nova" o "Galeria Daurada" es troba entre les construccions que més han embellit i caracteritzat el Palau Ducal i constitueix l'element arquitectònic i artístic més significatiu del monument, sent un referent excepcional de l'arquitectura civil barroca valenciana. El motiu de la seua realització va ser la commemoració de la canonització de Sant Francesc de Borja a instàncies del X Duc de Gandia. Aquest va manar edificar sobre la terrassa contigua al Pati de la Cisterna  i es va concloure a principis del segle XVIII. L'edificació està formada per cinc sales contínues separades per pòrtics de fusta, decorades en la seua totalitat amb elemets vegetals sota una estructuració bicroma basada en el color blanc en correspondència amb els elements en relleu daurats.

La Galeria Daurada rep precisament d'aquí el seu nom, per la profusió d'ornamentació daurada sobre els elements ornamentals en talla de fusta que cobreixen tot el perímetre de les cornises, els panells murals divisoris de les estades i els copetes de les portes. Es tracta d'un perfecte trompe l'oeuil arquitectònic que juga amb les perspectives i la llum, creant un clima escenogràfic impressionant. De tot el programa decoratiu de la Galeria destaca el cicle pictòric dels sostres de les seves cinc sales que dóna nom a cadascuna d'elles: Sala Heràldica de la Família Borja, Sala Ornamental, Sala de la Glorificació de Sant Francesc de Borja, Sala de la Sagrada Família i Sala del Cel i la Terra (és en aquesta última sala on trobem el famós mosaic barroc dels Quatre elements). Tant per la seva extensió com per la complexitat del programa icònic representat, suposa una fita dins el moviment de l'últim barroc colorista en terres valencianes. La tradició ha mantingut el pintor Gaspar de l'Horta Martínez com a autor del cicle pictòric de la Galeria Daurada, però, estudis recents suggereixen que en les dues primeres sales podria haver col.laborat com a ajudant el pintor Esteve Romaguera, pintor del seu entorn i també conegut per altres treballs per a la Companyia de Jesús a València. Pel que fa a la decoració exterior, cal destacar fonamentalment l'ornamentació pictòrica de les façanes.

Es tracta d'ornamentació vegetal en els plafons entre balcons amb sanefes, volutes i pilastres en colors almagra i gris. L'altre punt d'atenció és el fort cromatisme que dóna al conjunt tant la cobertura de teules dels balcons com el propi teulada de la sala. Tot això està resolt amb teula ceràmica vidriada, de color blau i blanc en els balcons i en línies blau-groc i blanc-verd alterns a la coberta. És potser aquest un dels aspectes més cridaners del cos de la Galeria Daurada.