LA HISTÒRIA I ELS SEUS PERSONATGES

El Palau Ducal de Gandia és un complex edifici d'arquitectura civil, que es comença a configurar en el segle XIV i ha sigut construït, ampliat i restaurat al llarg de set segles. El seu interior acull un variat mostrari d'estils arquitectònics, amb vestigis del primitiu palau gòtic dels segles XIV i XV, aportacions renaixentistes del XVI, ampliacions i transformacions barroques pròpies dels segles XVII i XVIII i finalment reconstruccions neogòtiques del finals del segle XIX i principis del XX. És necessari per tant remuntar-se als seus orígens per a assimilar aquest conglomerat d'estils tan diferents. A partir de 1239, quan Jaume I el Conqueridor pren el territori de Bairén, aquest passarà a formar part del patrimoni reial de la corona d'Aragó, i la població musulmana, fins a aqueix moment dispersa en alqueries, serà unificada sota domini cristià en nuclis de població, d'entre els quals destacarà la vila de Gandia.

De patrimoni reial, la vila de Gandia passarà a ser un territori de senyoriu quan, en 1323, el rei Jaume II el Just li la lliure al seu fill, l'infant Pere de Ribagorça, que es convertirà en primer senyor de la vila. Per a la seua residència, l'infant Pere triaria el “tossal”, o punt més alt de la vila i sobre els quals i amb el temps, s'aniria configurant la forma definitiva del Palau Ducal.

De totes maneres, la primera època d’esplendor que viuria el palau i la vila arribarien a les mans del fill de Pere, Alfonso d'Aragó, cridat popularment Alfons “el Vell”. Alfons d'Aragó, comte de Denia, marquès de Villena, comte de Ribargorça, duc de Gandia i primer condestable de Castella, va ampliar i va ennoblir l'edifici concorde a un personatge de la seua categoria, a part d'altres obres destacades en la vila i fora d'ella, com l'ampliació de l'església de Santa Maria i la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba. En 1399, el rei Martin l'Humà, amb motiu de la seua coronació, concedeix el títol ducal a Gandia, convertint així a Alfons en duc de la vila. Serà aquesta la primera vegada que aquest títol es concedisca en la Corona a un personatge que no és fill de rei. El palau del duc es va veure en aquest moment envoltat de tota una cort d'artistes, escriptors i poetes d'entre els quals destaquen Ausias March i Joan Martorell, senyors a més de territoris propers. De totes maneres, poc es coneix de l'edifici en aquesta època, excepte les referències a algunes intervencions que realitza Alfons el Vell.

Després de la mort d'Alfons “el Vell” en 1412, el seu fill, Alfons “el Jove” serà qui li succeïsca en el ducat, encara que durant poc de temps, ja que en 1424 el segon dels Alfons també mor, i en aquest cas sense descendència. Aquest fet provocarà que el ducat, que s'havia quedat sense successor, revertisca en la corona, complint així les condicions del tipus de donació, denominada “apanage”, que Jaume II havia realitzat al seu fill Pere. A partir d'aquest moment, el ducat de Gandia i el seu palau passaran per diverses mans. En primer lloc, el rei Alfons el Magnànim lliurarà el palau al seu germà Joan, rei consort de Navarra, qui al seu torn li'l cedirà al seu fill, príncep de Viana. Una vegada que Joan arriba al tron, els deutes li faran obstinar el dubtat a la ciutat de València per 10.000 ducats, i aquesta es convertirà des d'aquest moment en administradora del territori de Gandia.

Però sens dubte el segon i potser més conegut moment d'esplendor li arribarà a Gandia en 1485, quan el cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) li comprarà al rei Ferran el Catòlic el ducat de Gandia, deslligant-ho definitivament de la corona. Roderic no solament mantenia d'aquesta manera el contacte amb la seua terra natal des de Roma, sinó que a més adquiria una zona que encara que durant els últims anys no havia vist el seu millor moment, era una de les més prosperes del llevant valencià, fet que el cardenal ràpidament va saber apreciar. Amb l'arribada de Pere Lluis de Borja, fill de Roderic, s'inicia la saga dels ducs Borgians de Gandia que comptarà amb almenys onze generacions, d'entre els quals cal destacar la figura del quart duc de Gandia, Francesc de Borja, que serà canonitzat en 1671. La bona administració dels ducs Borja i els guanys produïts pel cultiu de la canya de sucre va fer que es visquera un moment àlgid en la vila, i el Palau ho reflectia amb intervencions de rellevància per part dels seus habitants. Des de Roma fins i tot arriben encàrrecs de ceràmica gandiense, que després també serà aprofitada per a decorar les estades del Palau. És també aquest el moment en el qual s'intenta deixar arrere l'estil gòtic que fins llavors havia caracteritzat a l'edifici, per a anar incorporant nous estils més moderns i concordes amb els residents, seguint sempre les modes de cadascuna de les èpoques. Mort l'últim dels ducs Borja sense descendència, el palau i el ducat acabaren en mans dels ducs d'Osuna a través de diversos contractes matrimonials. Els ducs d'Osuna, novament intervindran i canviaran l'aspecte de l'edifici adaptant-ho a les seues noves necessitats. A la fi del segle XVIII, els ducs d'Osuna, encara que mantenint el títol del ducat gandiense, decidiran prescindir del palau, que quedarà abandonat i a la mercè de qualsevol persona durant pràcticament cent anys. Després dels cent anys d'abandó, i davant l'aspecte ruïnós que presentava l'edifici, és tret a pública subhasta com a solar, amb l'esperança que l'edifici fóra derruït. Afortunadament, aquest fet mai es constata, ja que en 1890, la Companyia de Jesús adquireix el palau per a conservar la memòria del quart duc de Gandia, Francesc de Borja. Els jesuïtes s'encarreguen en aquest moment de les tasques de restauració d'un edifici que estava pràcticament esfondrant-se, centren el palau sota la imatge de Sant Francesc de Borja, i adapten moltes de les seues estades per al culte religiós i la docència.

A la fi del segle XX, el Palau es configura com a edifici històric visitable, se centra en els Borja i especialment en la figura de Sant Francesc de Borja, i comença a acollir visitants.